Falta prop d’una hora perquè el Barça jugui contra l’Atlètic de Bilbao quan entren per la porta del Bar Monopol, al Poblenou, Joel Díaz i Manel Vidal, dues de les poques persones culers que desconfien d’Ansu Fati i Riqui Puig. Després d’una estona de conversa descobriré que les seves animadversions, per sort nostra, són infundades. Els que encara creiem que això del futbol és important perquè omple les nostres vides, podem respirar tranquils. Arribo encara amb una mica de ressaca del dia anterior. No crec en les casualitats.
En un país com Catalunya, petit, tocar la tecla encertada en el moment correcte és, en molts casos, sinònim d’èxit. Almenys en el cas de La Sotana, que després de gairebé sis anys en marxa, es troba en el millor moment des que va arrencar el projecte, vía Skype, l’estiu del 2014. Però els inicis, la cosa era diferent. “Ens ho preníem seriosament. Almenys jo. El Barça ens importava molt, estàvem enfadats, i en certa manera volíem crear un espai de debat per fer de contrapoder”, explica el Manel. Ara, els dos confirmen el que molts ja pensàvem: “El Barça ens la pela. El futbol ens la pela. És de les coses que mereix menys respecte, i per tant nosaltres ja només fem humor, ja hem abandonat tota intenció de fer política”. El programa, que és una conversa de barra de bar entre amics banyat amb seccions d’humor guionitzades, podria ser en realitat sobre qualsevol altre cosa. “Si canvies el subjecte del que diem, podríem estar parlant de política perfectament”, diu Joel Díaz. El Barça com a excusa per parlar d’ells mateixos. I sembla ser que interessa.
Abans de començar, m’avisen que si els pregunto pels límits de l’humor, marxen. Com demanar a un futbolista que acaba de marcar que «com és això de marcar un gol». Per sort, no ho pensava preguntar.
“La Sotana és un programa d’esports, és a dir de futbol, és a dir del Barça, és a dir de Messi”.
Parlar del Barça a Catalunya és fer-se d’or o acabar cobert de merda. En molts casos, les dues van lligades de la mà. Però, seria possible fer un programa similar sobre l’Espanyol? El Manel i el Joel, coneguts amants del joc de posició practicat per Abelardo, en donen la seva opinió:
Manel: “Dins el Barça, al ser tan gran, hi ha un calaix ple de crítics que tenen ganes d’escoltar a penya rajant del Barça, per tant el nostre espai és aquest”.
Joel: “És que el nostre públic és molt jove, és gent que ja no entra a la web rància i desfasada de l’Sport de lo fastigosa que és, per tant escolten La Sotana en molts casos. De fet, d’una de les coses que estem més orgullosos és que hem fet emprenyar als ultres del Barça i als de l’Espanyol a la vegada, que al final són els mateixos subnormals. A més, els de l’Espanyol tenen aquest victimisme que no sé si tindran la capacitat de riure’s d’ells mateixos”.
Saltem d’un tema a un altre que, aparentment, no tenen cap tipus de relació. Ens posem a parlar d’ex futbolistes que són o han estat comentaristes a televisió, un món que certament fa bastanta fresa.
Joel: “Ara no no sé quina televisió va contractar a Sergi Barjuan com a comentarista, però és lamentable. Bon lateral esquerra, com a entrenador ja es va veure que no era cap gran cosa i com a comentarista… El do que té no és la dicció, ni la lectura del joc ni la retòrica, sinó uns bessons de 14 kg.”
Com molts que escoltem La Sotana, vaig prendre consciència futbolística amb la final de París (2006). Vam néixer futbolísticament allà. Hem viscut només els millors anys del club, Cruyff n’és l’excepció, i encarem les temporades de doblets, lligues i copes, com a fracassos absoluts. La Sotana ha nascut en una època guanyadora, però venint d’on es venia –Guardiolisme, un estil a prova de bales, títols cada dos partits- l’actualitat sembla ser pitjor que el Barça dels 80. Però precisament per això, perquè institucionalment el Barça no té cap mena de sentit ni credibilitat, La Sotana ha pogut créixer. Bartomeu, doncs, és el nostre antiheroi.
Joel: “Al principi estàvem realment enfadats amb el Barça. No fèiem humor, a vegades jo una mica, però el to era diferent. Progressivament ens hem desencantat, ens hem adonat que és una puta merda tot plegat, que el club està podrit, i el programa ha derivat cap al que és ara. Un espai per parlar del que ens surt dels collons”.
Després d’un parell de birres i mirades creuades, com de pati d’escola, es confirma la bonanova: “El Barça ens sua la polla. Estem desencantats.” El Joel encara mira els partits, el Manel cada vegada menys. Com a club, ja no hi ha fe. Messi és l’únic que manté la tensió. Pateixo, perquè em veig reflexat en el que diuen. El Barça m’ha arribat a amargar la vida i, en certa manera, allunyar-te’n quan més pudor fa és evitar que te l’amargui. “Jo admiro molt la gent que hi creu, en canviar el club. Jo ja passo”, confessa el Joel. “Jo ara visc el futbol amb molt més cinisme, perquè visc la meva vida igual. Quan va arribar Guardiola tenia 19 anys i ho veia com si fos meu, sentia una adhesió impressionant”. Això de ser del Barça mai m’havia semblat tan cardat.
Manel: La història del Barça és miserable amb ínfules, amb classe. La de l’Espanyol és miserable i prou.
Joel: «L’autoestima del Reial Madrid no l’hem tinguda mai. Allà no hi ha aquest guerracivilisme, no hi ha una facció que defensi l’estil, a nivell de joc. Si Laporta arriba a ser-hi aquests anys de procés hagués deixat el Barça més empantanegat.»
Manel: “Hagués mort per sobredosi”.
El canvi de: no em coneix ningú a: xavals (excloem a les noies de l’equació) parant-te pel carrer per demanar-te una selfie ha estat gràcies a La Sotana. O per culpa de, depèn com t’ho miris. Al Joel, la gent el para més pel podcast que per la seva presència a Tv3. I és que l’edat i el sexe fan de frontera. El perfil de la gent que els escolta, em diuen, és el meu: joves universitaris que porten arracades. “Érem un fenomen 100% Twitter, però amb Youtube ho hem trencat, ara ens escolta més gent. I cada vegada ho escolta més gent que no pensa com nosaltres, gent que no és indepe o laportista. Això ho ha fet l’humor”, explica el Manel. Un humor que amb el Joel i després de l’arribada del Magí, s’ha consolidat com a vehicle per eixamplar la base, ara que agrada tant aquest terme. Tot i així, el percentatge de dones convidades al programa segueix sent “ridícul”, i és que expliquen que “costa molt trobar dones perquè vinguin al programa. Portar algú rellevant és difícil, i a nivell de públic passa el mateix, ens escolten moltes menys dones.
Amb La Sotana no es lliga. Almenys no com a homes heteros. “És un camp de naps”, confirma el Joel. Així que tots aquests joves pretensiosos amb ganes d’utilitzar el Barça com a eina sentimental/sexual, hauran de seguir buscant la manera. “La gent que se’ns acosta són sempre nois joves, molts van borratxos. Però la gent que ens demana fotos és perquè ens escolta, i mereix tot el nostre respecte. Sempre tindran un plat a taula”.
Twitter és un fangar, però també ha estat la porta que els ha permès tenir veu i donar-se a conèixer. És un univers que, lectors/es, si no hi esteu enganxats no sé a què espereu. Una addicció que, almenys, és bastant sana.
Manel: A mi m’han tancat el compte dues vegades. Per tuits que escrius i et denuncien amb massa, gent que té seguidors i els llença com gossos rabiosos cap a tu. Però ho tornarem a fer.
Joel: A mi quatre. És un univers una mica estrany, però tu i jo li devem no estar fent una feina que no ens agrada. És l’altaveu, el detonant. Jo era un nano avorrit que no sé què estava fotent en aquell moment i gràcies a donar la nota a Twitter doncs faig algo que m’agrada.
Manel: Jo la relació que tenia fa 10 anys amb Twitter era d’addicció. La mateixa que tenia amb els porros, per no pensar. Estava tot el dia fotut allà, parlant amb gent, en discussions i debats.
Joel: T’evadeix però t’obliga a pensar, almenys de forma superficial si vols saber de què s’està parlant. Jo el primer que fotia al llevar-me era mirar el Twitter, quan encara no sabia què era el mode nit i el primer que em venia a la cara era aquella llum blanca de Twitter.
La gran habilitat que tenen els de La Sotana és la de portar convidats que aparentment no encaixen en aquest tipus de programa ni de to. Ramon Besa, Ricard Torquemada, Toni Padilla… periodistes reconeguts que analitzen i expliquen el futbol. Però, un cop al programa, la inèrcia aclimata al convidat dins la simfonia general, i tot queda com si fos un col·lega més a la barra de bar. “Ajuda molt que abans del programa anem a fer unes birres, relaxa. Però hi ha molta gent que ens ha dit que no vol venir. Quan va venir el Basté estava en un plan una mica… a la defensiva. Sempre mirant el mòbil. Si el convidat no està a l’altura, no entra dins la dinàmica del programa, no té sentit”, expliquen.
Aparquem La Sotana per parlar una mica de futbol.
P: Per què no t’agrada Ansu Fati, Manel? O forma part de la conya del programa?
M: Nosaltres l’anàlisi ben fet dels jugadors ja no el fem. Jo no m’imposo una coherència a l’hora d’analitzar, però m’agrada escoltar gent que en sap. Però per les poques coses que sé, no ho tinc clar amb Ansu. Té detalls que em fan pensar que serà molt gran, però és irregular, que és normal a aquesta edat. Així que no ho sé, i si ho acaba petant ens ho menjarem amb patates.
J: Per mi no. Jo vaig dir que acabaria sent perruquer.
P: I Riqui Puig?
J: És un cas Bojan 2.0. Des del club i mitjans pròxims s’ha anat inflant el pes específic d’aquest jugador per sobre del seu rendiment real i de la importància que li donen els seus entrenadors. Quan l’afició demana el jugador i no es confia en ell com a titular és per alguna cosa. Qui en sap més? L’entrenador que el veu cada dia, o el tuitero de torn? S’ha de tenir calma, perquè estàs inflant a un xaval que és molt tècnic, però no ho es tot.
M: Però ja té la base, ser tècnic és la base. Com Iniesta..
J: Hauria de ser el mirall de Riqui, però s’està convertint en Isco sense tenir el físic d’Isco, sense aquelles cuixes de 10 kg.
M: Necessita un entrenador que hi confiï molt i que el posi de titular. Però jugadors amb aquesta tècnica surten cada 5 o 10 anys.
J: La gent que a principi de temporada demanava que fos titular no ha vist un partit sencer de Riqui en se puta vida. Arriba Setién i no el posa de titular, i Setién és cruyffista i no és idiota.
Miro el mòbil i el Madrid perd 1-3. El Barça juga a San Mamés i Riqui Puig no és titular. Juga Rakitic. No crec en les casualitats.
ESTADI JOHAN 